Sóc perico

Sí, sóc perico. No és una cosa dolenta, no caldria que estigués mal vist, ni que em miressin malament quan ho dic. Però realment és així. Centenars de vegades, en alguna de les habituals converses futbolístiques de torn amb algun semidesconegut, la gent ha donat per suposat que jo era del Barça, pel simple fet de que és el més habitual i el que està més de moda. Quan els he corregit dient que jo era de l'Espanyol els hi canvia la cara i et deixen anar alguna cosa així com: "No fotis que ets perico????". Doncs sí, sóc perico. I si et fot, t'hi hauràs de posar fulles.

Fins i tot hi ha qui va més enllà i et diu "com pot ser que siguis de l'Espanyol? No ho hagués dit mai de tu". A vegades he causat disgust al meu interlocutor, he notat com em mirava d'una altra manera, amb molt més recel, com si acabés de descobrir que sóc un lladre o un delincuent perillós del que s'ha de protegir.

I és que tal com ens pinten els mitjans de comunicació últimament, aviat haurem de sol·licitar seguretat personal per poder fer la vida quotidiana. Al ritme que anem qualsevol dia ens multaran per anar pel carrer amb la samarreta del nostre equip o directament ens portaran a comisaria si les claus de casa les portem amb un clauer amb l'escut de L'Espanyol.

Quins són els nostres pecats? Què hem fet per tenir aquesta mala imatge a casa nostra? Som una afició violenta? Alguns diuen que és pel nom que portem, altres diuen que és pel joc de l'equip, o pels càntics que ressonen a les graderies del nostre estadi. A mi se m'escapa el riure quan ens titllen d'afició fatxa o de filial del Madrid.

Jo crec que molesta molt a la gent que existim. El que realment els fot és que no siguem del Barça, i encara més enllà, que molts dels nostres seguidors siguin "anti-Barça". No toleren la rivalitat ni entenen que els volguem guanyar fins i tot als parxís. El que els fot realment és que no ens deixem avasallar pel règim mediàtic i que, com si d'un poble de la Gàl·lia ens tractéssim, oposem ferma resistència a la seva invasió aplastant.

Cedeix el govern (recordo el famós DVD de les tres bessones afirmant que Catalunya és el Barça i el Ronaldinho... que se n'ha fet de l'embaixador mediàtic que havia de fomentar la integració dels nens a Catalunya.... deu estar de festa per Milà). Cedeix la televisió pública catalana, rendida cada vegada més ridículament al fanatisme culé (en Bernat Soler i companyia fan unes retransimissions realment patètiques i partidistes del partits de la Lliga de futbol, per no parlar de les "apostoflants" retransmissions del bàsquet, amb una fèrum blaugrana que espanta). Pel que fa als diaris esportius de capçalera catalans, cada dia més semblen un patufet blaugrana i cada vegada més pequen de fer allò que tant critiquen dels diaris de Madrid...

En definitiva, ser perico a Catalunya és molt difícil, però per altra banda, QUE ORGULLÓS QUE ESTIC DE SER PERICO!!!!