dimarts, 18 de maig de 2010

Una Lliga tranquil·la

Ja ha finalitzat el campionat de Lliga d'enguany i l'onzena posició final reflexa la realitat del que ha estat la temporada. De fet, la classificació poques vegades enganya i al final de 38 jornades cadascú acaba allà on es mereix estar. Haig de confessar que amb la desgràcia de la sobtada mort d'en Dani Jarque en plena pretemporada em vaig ensumar una temporada complicada, amb molts més patiments dels que en realitat hem tingut. La falta d'en Jarque s'ha notat, però potser s'ha vist aminorada per l'efecte del nou estadi, que s'ha convertit en una mena de fortí que ens ha permès tenir aquesta tranquilitat classificatòria.

De l'equip jo n'estic en línies generals satisfet. De nou els fitxatges d'estiu no han estat tots ells encertats, però jo prefereixo quedar-me amb la idea que tenim un equip molt jove, amb clara tendència ascendent i que si som capaços de mantenir la columna vertebral i reforçar-la amb algunes peces molt determinades (jo trobo a faltar un migcampista creatiu o bé un davanter centre finalitzador com l'Osvaldo) ens pot donar moltes alegries en un futur no massa llunyà. El que sí que demanaria a crits seria que cuidem la cantera, que és la nostra font inesgotable de jugadors. Des d'aquestes modestes línies demano l'augment (o com a mínim la NO disminució) del pressupost destinat al futbol base, que és el nostre present i ha de ser el nostre futur. Nosaltres no ens podem permetre fitxatges de primer nivell i per això necessitem més que ningú autosubministrar-nos la base de l'equip.

Finalment i ja amb les mires posades a la temporada vinent, voldria demanar dues coses: primer un missatge a l'afició, caldrà que tinguem paciència amb el projecte i l'equip tècnic. No podem creure'ns els millors per guanyar 2 partits seguits ni els pitjors quan els perdem. I a la institució li diria que cal lluitar amb més ambició pel títol que tenim més a l'abast, que és la copa del Rei. Sincerament penso que l'hauríem de disputar cada any al màxim, perquè és factible aconseguir-la i perquè l'afició mereix alegries i alicients més enllà de la permanència.

Potser en una futura entrada faré la meva valoració detallada de la resta d'equips que han disputat la Lliga. Mentrestant des d'aquí, vull felicitar al Barça, que al meu entendre és el just campió de la competició.

dilluns, 3 de maig de 2010

Amb el 23, Tamudo

Dissabte que ve a l'Estadi de Cornellà-El Prat viurem el que serà, amb quasi tota seguretat, l'últim partit de Raul Tamudo defensant la samarreta de l'Espanyol. El 23 perico ja ha passat a l'història del club per ser el màxim golejador i és un mite vivent i en actiu per tots nosaltres.

Vagi per davant que no sóc "tamudista", que l'admiro i l'admiraré sempre per tot el que ha significat en els resorgiment d'un club que semblava sense rumb fixe quan vam haver de deixar el mític Sarrià i que, en part gràcies a ell, s'ha mantingut i ha estat capaç de reinventar-se per disputar finals i guanyar títols, sense deixar mai de banda el nostres sempre eterns patiments. Al meu fill quan sigui més gran li explicaré qui era Raul Tamudo i tot el que va fer pel nostre club. Però també haig de ser just i dir que l'he trobat a faltar en moments crítics, he enyorat que ens situacions complicades sortís a donar la cara, a calmar l'entorn i a liderar el vestuari.

Jo personalment opino que el "cas Tamudo" s'ha portat molt malament aquesta darrera temporada i que el seu ostracisme no ha beneficiat a ningú. Està clar que en Raul és un ídol per l'afició i que molts no entenem perquè ningú ha donat un pas endavant i ha posat solució a un conflicte absurd al meu entendre. És només un problema d'egos? De que si tu m'has dit o si m'has deixat de dir? Crec que no. Estic convençut que és un tema extraesportiu, que hi ha notícies que desconeixem i que millor que no siguin mai públiques. Però en definitiva és una llàstima que el jugador més determinant dels darrers anys al nostre club, que ha marcat en les dues finals de Copa del Rei guanyades, l'etern 23, el teòric vaixell insígnia de l'equip, hagi de marxar per la porta de darrera i no es retiri vestint la samarreta blanc-i-blava per la que tant ha donat.

Jo si juga dissabte l'ovacionaré, li agrairé tot el que ha donat a l'Espanyol i li desitjaré el millor allà on vagi. Gràcies i sort Raul!

dimarts, 27 d’abril de 2010

La remuntada dels pebrots

No es parla d'altra cosa aquests dies. Sembla que totes les forces mediàtiques s'han unit per cridar als apalancats culés a files perquè a les vuit (tres quarts d'hora abans del partit, quin sobreesforç...) siguin al Camp Nou per animar l'equip. Sembla mentida que els hi hagin de dir... és el que té ser una afició tan apalancada, que t'han de dir a quina hora has d'estar al camp i com t'has de vestir... patètic!!!

Un cop més, els que no som del Barça ens hem d'empassar hores i hores de televisió pública sentint consignes a favor del Barça, rememorant les remuntades amb el Göteborg, el Chelsea, etc. Sembla que sigui una qüestió de país, més primordial que qualsevol altre notícia d'actualitat.

I jo que voleu que us digui, me la "repampimfla" qui passarà. Com a aficionat al futbol crec que tots dos tenen les seves opcions, òbviament. Però en una seminifal de Champions no es pot fer un pronòstic clar ni molt menys encertat. Hi haurà mil detalls que influiran i, com moltes vegades passa, no sempre arriba a la final qui més s'ho mereix. Només cal veure com l'any passat el Chelsea va quedar eliminat pel Barça per entendre-ho. Jo sense fanatismes crec que el Barça pot passar l'eliminatòria, té equip i joc per fer-ho, no en tinc dubtes d'això. Ara bé, caldrà que pensi en defensar una mica millor de com ho va fer a l'anada, perquè el futbol premia més una bona defensa que un gran atac, encara que a molts mal autoanomenats romàntics del futbol els sembli que hauria de ser al revés.

Com a apunt final crec que s'està ningunejant a l'Inter d'una manera exagerada, que es vol centrar tot en els àrbitres i en la possible "pressió" del públic del Camp Nou, que deixa bastant que desitjar, quan en realitat el Barça tindrà davant un rival que sap a què juga, farcit de bons jugadors d'equip i amb la lliçó apresa de com fer-li mal al campió d'Europa. És més bon equip del que la gent es pensa i aquest podria ser un factor determinant a l'eliminatòria.

I mentre no arriba el partit hauré d'aguantar una vegada i una altra la corneta mediàtica cridant a files indiscriminadament, com si tots haguéssim de ser del Barça i voler que guanyi.

divendres, 23 d’abril de 2010

Sóc perico

Sí, sóc perico. No és una cosa dolenta, no caldria que estigués mal vist, ni que em miressin malament quan ho dic. Però realment és així. Centenars de vegades, en alguna de les habituals converses futbolístiques de torn amb algun semidesconegut, la gent ha donat per suposat que jo era del Barça, pel simple fet de que és el més habitual i el que està més de moda. Quan els he corregit dient que jo era de l'Espanyol els hi canvia la cara i et deixen anar alguna cosa així com: "No fotis que ets perico????". Doncs sí, sóc perico. I si et fot, t'hi hauràs de posar fulles.

Fins i tot hi ha qui va més enllà i et diu "com pot ser que siguis de l'Espanyol? No ho hagués dit mai de tu". A vegades he causat disgust al meu interlocutor, he notat com em mirava d'una altra manera, amb molt més recel, com si acabés de descobrir que sóc un lladre o un delincuent perillós del que s'ha de protegir.

I és que tal com ens pinten els mitjans de comunicació últimament, aviat haurem de sol·licitar seguretat personal per poder fer la vida quotidiana. Al ritme que anem qualsevol dia ens multaran per anar pel carrer amb la samarreta del nostre equip o directament ens portaran a comisaria si les claus de casa les portem amb un clauer amb l'escut de L'Espanyol.

Quins són els nostres pecats? Què hem fet per tenir aquesta mala imatge a casa nostra? Som una afició violenta? Alguns diuen que és pel nom que portem, altres diuen que és pel joc de l'equip, o pels càntics que ressonen a les graderies del nostre estadi. A mi se m'escapa el riure quan ens titllen d'afició fatxa o de filial del Madrid.

Jo crec que molesta molt a la gent que existim. El que realment els fot és que no siguem del Barça, i encara més enllà, que molts dels nostres seguidors siguin "anti-Barça". No toleren la rivalitat ni entenen que els volguem guanyar fins i tot als parxís. El que els fot realment és que no ens deixem avasallar pel règim mediàtic i que, com si d'un poble de la Gàl·lia ens tractéssim, oposem ferma resistència a la seva invasió aplastant.

Cedeix el govern (recordo el famós DVD de les tres bessones afirmant que Catalunya és el Barça i el Ronaldinho... que se n'ha fet de l'embaixador mediàtic que havia de fomentar la integració dels nens a Catalunya.... deu estar de festa per Milà). Cedeix la televisió pública catalana, rendida cada vegada més ridículament al fanatisme culé (en Bernat Soler i companyia fan unes retransimissions realment patètiques i partidistes del partits de la Lliga de futbol, per no parlar de les "apostoflants" retransmissions del bàsquet, amb una fèrum blaugrana que espanta). Pel que fa als diaris esportius de capçalera catalans, cada dia més semblen un patufet blaugrana i cada vegada més pequen de fer allò que tant critiquen dels diaris de Madrid...

En definitiva, ser perico a Catalunya és molt difícil, però per altra banda, QUE ORGULLÓS QUE ESTIC DE SER PERICO!!!!