dimarts, 18 de maig del 2010

Una Lliga tranquil·la

Ja ha finalitzat el campionat de Lliga d'enguany i l'onzena posició final reflexa la realitat del que ha estat la temporada. De fet, la classificació poques vegades enganya i al final de 38 jornades cadascú acaba allà on es mereix estar. Haig de confessar que amb la desgràcia de la sobtada mort d'en Dani Jarque en plena pretemporada em vaig ensumar una temporada complicada, amb molts més patiments dels que en realitat hem tingut. La falta d'en Jarque s'ha notat, però potser s'ha vist aminorada per l'efecte del nou estadi, que s'ha convertit en una mena de fortí que ens ha permès tenir aquesta tranquilitat classificatòria.

De l'equip jo n'estic en línies generals satisfet. De nou els fitxatges d'estiu no han estat tots ells encertats, però jo prefereixo quedar-me amb la idea que tenim un equip molt jove, amb clara tendència ascendent i que si som capaços de mantenir la columna vertebral i reforçar-la amb algunes peces molt determinades (jo trobo a faltar un migcampista creatiu o bé un davanter centre finalitzador com l'Osvaldo) ens pot donar moltes alegries en un futur no massa llunyà. El que sí que demanaria a crits seria que cuidem la cantera, que és la nostra font inesgotable de jugadors. Des d'aquestes modestes línies demano l'augment (o com a mínim la NO disminució) del pressupost destinat al futbol base, que és el nostre present i ha de ser el nostre futur. Nosaltres no ens podem permetre fitxatges de primer nivell i per això necessitem més que ningú autosubministrar-nos la base de l'equip.

Finalment i ja amb les mires posades a la temporada vinent, voldria demanar dues coses: primer un missatge a l'afició, caldrà que tinguem paciència amb el projecte i l'equip tècnic. No podem creure'ns els millors per guanyar 2 partits seguits ni els pitjors quan els perdem. I a la institució li diria que cal lluitar amb més ambició pel títol que tenim més a l'abast, que és la copa del Rei. Sincerament penso que l'hauríem de disputar cada any al màxim, perquè és factible aconseguir-la i perquè l'afició mereix alegries i alicients més enllà de la permanència.

Potser en una futura entrada faré la meva valoració detallada de la resta d'equips que han disputat la Lliga. Mentrestant des d'aquí, vull felicitar al Barça, que al meu entendre és el just campió de la competició.

dilluns, 3 de maig del 2010

Amb el 23, Tamudo

Dissabte que ve a l'Estadi de Cornellà-El Prat viurem el que serà, amb quasi tota seguretat, l'últim partit de Raul Tamudo defensant la samarreta de l'Espanyol. El 23 perico ja ha passat a l'història del club per ser el màxim golejador i és un mite vivent i en actiu per tots nosaltres.

Vagi per davant que no sóc "tamudista", que l'admiro i l'admiraré sempre per tot el que ha significat en els resorgiment d'un club que semblava sense rumb fixe quan vam haver de deixar el mític Sarrià i que, en part gràcies a ell, s'ha mantingut i ha estat capaç de reinventar-se per disputar finals i guanyar títols, sense deixar mai de banda el nostres sempre eterns patiments. Al meu fill quan sigui més gran li explicaré qui era Raul Tamudo i tot el que va fer pel nostre club. Però també haig de ser just i dir que l'he trobat a faltar en moments crítics, he enyorat que ens situacions complicades sortís a donar la cara, a calmar l'entorn i a liderar el vestuari.

Jo personalment opino que el "cas Tamudo" s'ha portat molt malament aquesta darrera temporada i que el seu ostracisme no ha beneficiat a ningú. Està clar que en Raul és un ídol per l'afició i que molts no entenem perquè ningú ha donat un pas endavant i ha posat solució a un conflicte absurd al meu entendre. És només un problema d'egos? De que si tu m'has dit o si m'has deixat de dir? Crec que no. Estic convençut que és un tema extraesportiu, que hi ha notícies que desconeixem i que millor que no siguin mai públiques. Però en definitiva és una llàstima que el jugador més determinant dels darrers anys al nostre club, que ha marcat en les dues finals de Copa del Rei guanyades, l'etern 23, el teòric vaixell insígnia de l'equip, hagi de marxar per la porta de darrera i no es retiri vestint la samarreta blanc-i-blava per la que tant ha donat.

Jo si juga dissabte l'ovacionaré, li agrairé tot el que ha donat a l'Espanyol i li desitjaré el millor allà on vagi. Gràcies i sort Raul!